>
>
>
espaisideral.org
>
>
>
>
>
01010010110 101101011010111011010 110101001 000010101111 010101101010010 1010101110101 01011101010 101010101 011010110101 110100101100 000 0000 00000010101011 1101101 010 0100101010101 111010101 01011010101010101010 101010101010101010 10101010 1011101 01010101010 1010101 11111 11111111101011 0101 0110010101 01010111010111 01010100010101001001 101001010 010101101010 1010101010101 011100101010 1100101101 10010 111001___1@@::PETITA INTRODUCCIÓ PERSONAL::!
001 011001010101 0001 010010 11010100101 011010010101000 10110101010 101 110010010101 0101010111110 101001011010110 1011010111 01101011 0101001000 010101111010 1011010100101010 10111010101011 1010101010101 0101101 011010111010010110000 00 00000000 01010 10111101101010010 010101010111101 0101010110>
>
>
>
>
>
> Des de que es fés el joc de la vida, la pressió del Déu del temps, plenament controlat pel descompensat esperit del poder, marca les nostres anònimes vides que veuen com es redueix dins la nostra realitat la influència de la deesa Espai, la qual cosa fomenta un sentiment d'ofegament que a la llarga contribueix a la nostra individualització i en l'esquema que provoca que, finalment i després de llargs anys de lluites per existir, la nostra miserable vida es quedi tancada en bombolles de vida social, separades de la nostres aficions i vides comunes. Això ho podem aplicar a gran part dels vitalistes de Barcelònia, però de ben segur ho podrem traslladar a moltes altres del món... tot i que també en trobariem d'algunes, d'alt nivell, que sempre ens poden donar gran exemple del què podem fer.
>
>
1101010110 11010101010101 0101010101010101 010NOS FALTA ESPACIO VITAL!!!! UN SITIO DONDE RESPIRAR!!!
101 01100101001 1101011 10001 0110110 1110 10 10111100 010101011>
>
A partir de l'experiència i percepció personal, puc veure com la pressió social difumina en les nostres vides, els pocs àmbits d'acció col·lectiva en què molts de nosaltres viviem. Hem de pensar que les coses canvien i que res és etern, però m'agradaria veure com poden sorgir nous projectes que des de la individualitat lògica en què ens recolzem, esdevinguin espais propi d'acció col·lectiva on mostrar com podem treure grans coses de compartir. No podem negar la realitat de que la nostra perspectiva és força pessimista i tot i que, com deiem, hi ha moltes coses que ens meravellin, persones, projectes, accions; a mesura que el temps passa podem veure com certa passivitat s'estén dins les agitades vides. Petits virus que no hem de deixar estendre o que hem de rebotar a qui realment es mereix.
>
>
0001 0110101110 101010 100011 10101 0100 111101111 01100001 1010 0101JUVENTUD!!! DORADO TESORO!
11010100 1010101010 101010101 01010101 01010101101001>
>
Per contextualitzar, unes quantes reflexions més... els anys van passant i en el món del nostre voltant, format majoritàriament per persones pròximes a la nostra generació, la gent ja deixa d'estudiar (els que ho han fet) i tothom, més o menys, està integrat dins l'horrorós món laboral. Bastants han deixat el niu familiar, i els més afortunats o aquells més espavilats podrien arribar a pensar que no vivim una vida tan precària com ens pensem. Però no és així, ja que la perspectiva actual fa pensar que el cinturó se'ns anirà estrenyent cada vegada més i que certs somnis s'esfumen sense que hi fem res. Tots pensem que tenim col·legues que són uns cracks i que se saben moure en el món, que si no perden força segur que aconseguiran els seus somnis. Però tots pensem també que som molts els què estem mig perduts i que tot el què tenim està penjant d'un fil. Que molts dels que "troben" una estabilitat, ho fan tan sols a partir de la complicitat que s'acaba trobant en la "parella" però això principalment representa temes de reproducció social, que molts no en volem saber res. I do, què hem de fer?
>
>
1100 111100010101 1101001101 01011011EN BUSCA DEL EDÉN
100110110 01010 101010 10101001010 0000110101010101010 0101110 10101010101 0101010101010101 0101010>
>
Jo encara crec que hi ha molt per fer. Que el què hem de fer no ho hem de fer com una lluita per la supervivència, si no com una lluita per la vida, per concebre'ns i entendre'ns, o sigui que encara no estem preparats per els nostres grans projectes, els que sempre vindran després. El què hem de fer encara és jugar. I no com una simple distracció, si no jugar "en sèrio", perquè no és un joc competitiu, si no col·laboratiu, que es va definint i creant per ell mateix i que no sabem on ens pot portar, però que de ben segur sabem que no serà pas avorrit.
>
>
Dins la nostra realitat social, podem diferenciar arbitràriament quatre actituds, respecte allà on un vol fer VIDA. I és que allà on vius, marca fortament la manera de com et planteges la vida. Pots viure a la ciutat, on pagaràs un alt preu per l'habitatge però hi haurà més possibilitats laborals i socials... sobretot si és una gran metròpolis. Podràs viure fora urbs, però ben interconnectat, la qual cosa farà que et vulguis desplaçar contínuament per mantenir certa activitat. O potser l'aïllament és el què vols, lluny de nuclis urbans, en un poblet o les afores, on les perspectives socials no són les mateixes i la teva pròpia casa es converteix en el nucli d'activitat. Finalment tenim l'opció del nomadisme, la qual té les seves pròpies formes d'articular-se. És en aquesta opció on podriem trobar-hi gran part de les nostres inquietuds; àvids de descobriment i de noves coses, els vitalistes no tenen la voluntat de lligar-se a un lloc... tot i que l'actual conjectura sembla que només surti a comte hipotecar-se per 40 anys, doncs les altres opcions, encara semblen més precàries o a la fi sembla que et doni més problemes.
>
>
El projecte que es vol proposar té a veure, doncs, en part, amb aquesta necessitat que tenim de nomadisme. Però a l'hora d'explicar-lo no només ens hem d'enfocar en l'àmbit de l'habitatge, tot i que en certa mesura n'és un dels aspectes més importants. Perquè si volem trobar els nostres espais, no és tan sols per dormir-hi si no per utilitzar-los com espais de desenvolupament i d'intercanvi, on poder-hi fer pràcticament de tot. Una de les grans dificultats que tenim alguns per desenvolupar allò que ens agrada és que necessitem espais idonis que normalment costa molt trobar-los. Per tant els haurem de fabricar.
>
>
Però ja que voldriem crear un espai, perquè no dotar-li a aquest d'una personalitat pròpia que faci que en el futur interaccioni amb naltros i pugui autodefinir-se alhora que s'autogestiona? Bé. Crec que ha arribat el moment d'anar entrant en matèria ja que aquesta introducció ja ha complert la seva part narrativa i ens demana que no ens perdem més i comencem a explicar, d'alguna manera o altra aquell remolí que està a punt d'aterrar en les nostres vides. I és que ens ha tocat la loteria, o com a mínim a mi, o la possibilitat de fer quelcom gran per nosaltres mateixos, quelcom que ens transcendeixi i es pugui perpetuar un cop vulguem passar d'ell.
>
>
01101010 10101101010100111100 010101010101010101010101 000000101 110110100101 01010110101101 001010110101001010 010110 1010010 1001010 1101END OF PERSONAL COMUNICATION @@__!!!
11101 01010101 0101010101010111010 1010100100101
01010010 110101101 01101011101101011010 1001000010101111010101101010 01010101011 101010101110101010101010101101...
101010101010101 0101 010101010101010 10101010111010101 010101010101011111111 111111101011 0101011001010101010 111010 1110101010001 010100100110100101001010110 101010101010101010 1110010101010101 010000101110101001001 011010010101011 01011010010 1010101010101010 1010101010010010001001>
>
>
>
>
>
>
>
>